Tretze regalets de Mona

Badalona  13  -  3  La Salle

Quina pallissa! Ja ens esperàvem un partit difícil però la veritat és que tretze gols no entraven ni en les previsions més pessimistes. Les causes? Podem parlar de les baixes, les mides del camp, les “pájares” que ens agafen de tant en tant... Sobretot jo em quedaria amb que el camp se’ns ha quedat petit. Ens hem fet un fart de córrer, segurament més que no pas ells, i en canvi sempre semblava que ells juguessin amb un de més.

Que avui no seria el nostra dia s’ha vist des del primer minut. A la primera pilota en defensa ens hem fet un embolic i ells ho han aprofitat per robar-nos la bola i fer una centrada molt perillosa que ha tocat en el Javi i s’ha colat. D’això se’n diu començar el partit amb el resultat en contra. I sense temps per assentar-nos al camp, ha arribat el segon en un contraatac molt ben portat, una jugada que es repetiria un munt de vegades al llarg del partit. No obstant, l’Espa ens ha donat un motiu d’esperança quan en una gran jugada personal s’ha desfet tots els defenses i ha creuat la pilota al fons de la xarxa. Fins i tot hem pensat que amb tant de camp per córrer podria posar-se les botes. Però ha estat un miratge. Enlloc de tornar a entrar en el partit, han estat ells qui en una jugada sense aparent perill han aprofitat un rebot i l’han clavat a la xarxa. Aquest gol ens ha fet mal i la resta del quart hem estat espessos, cosa que han aprofitat per fer-nos dos gols més. Sense fer gran cosa, havien sentenciat pràcticament el partit.

El segon quart hem arrencat millor. Més assentats al mig camp, hem començat a trenar jugades i crear perill. També pressionàvem més, i fruit d’això el Villa ha robat una pilota i s'ha inventat una gran jugada personal que ha rematat amb el seu habitual encert. El gol ens ha animat encara més i hem seguit atacant. Alguns il·lusos fèiem càbales de que si fèiem el tercer abans d’arribar al descans encara teníem molt de temps per capgirar el marcador. Però a vegades el futbol és cruel. En la seva primera arribada, això si perillosíssima, hem hagut de forçar un córner, i l’han centrat al primer pal on un davanter l’ha rematat amb molt encert al primer toc. Novament, aquest gol ha estat el preludi d’una “pájara” immensa i abans d’arribar al descans ens han caigut tres gols més.

Arribàvem al descans amb un 9-2 humiliant, i fins i tot els més optimistes ens conformàvem amb maquillar una mica el resultat. Però ni això ha estat possible. I això que al tercer quart tampoc no hem començat malament, i fins i tot hem trenat una bonica jugada d’atac, amb paret entre l’Espa i el Javi que aquest ha enviat a la xarxa. Però la resta del quart no hem estat tant fins, i ells han llançat un parell de contraatacs endimoniats que han rematat amb molta tècnica. S’ha de reconèixer que la tocaven molt bé.

Amb tot decidit, al darrer quart s’ha jugat sense pressió i amb la mateixa història de sempre: joc igualat però molta més efectivitat local que s’ha traduït en dos gols més que establien el 13-3 definitiu.

En fi, com diu el Javi, a prendre nota de la derrota i veure què hem fet malament perquè no ens torni a passar. La veritat és que no hem controlat malament, però al darrer tram picàvem pedra per culpa de les seves ajudes defensives. En canvi ells en tenien prou amb tres o quatre passades per plantar-se a davant i rematar amb gran encert. Sense dubte, estem més igualats del que reflecteix el marcador, però ells tenen molt més treballat el joc en camp gran.

I el dia vinent... el famós Can Buxeres. Caldrà cercar doble revenja: pel partit d’avui i pel partit d’anada!

Un contra un: Max vs Vincenzo

Max: Elegància italiana

Mai no havia jugat de lateral, però li surt natural com si ho hagués fet tota la vida. Cobreix, puja la banda, remata... I si algun cop anem curts de migcampistes, el Marcos no dubta en escollir-lo per cobrir la plaça. Pot ser que aquesta capacitat per provar coses li vingui del seu pare, un tiffosi de la Roma més conegut com el “Tasta-ho”.

Que té un caràcter positiu ja es nota pel seu somriure encomanadís, però el que no sabíem és que encara és més despistat que els seus companys (que ja és difícil!). Sort que fins ara no s’ha descuidat mai de jugar bé ni de riure.

 La setmana vinent: Pol 

Empatx de gols i calçots

La Salle  4  -  0  Barcino

Tal com demanàvem la setmana passada, els nois s’han conjurat per fer-li pagar al Barcino els plats trencats de la derrota amb el Tecnofútbol. No és que hagi estat un partit brillant, i la veritat és que ha costat més del que sembla indicar el marcador, però ningú no pot dir que la victòria final hagi estat injusta.

Veníem amb certa prevenció contra el seu capità, el famós Arri que ens va amargar el partit d’anada, però avui l’hem sabut controlar gràcies a la intensitat defensiva, amb un Trias destacable, i un Xavi molt segur que ha aconseguit novament mantenir la porteria a zero (almenys en el primer partit, perquè en el segon els pares n’hi hem fet uns quants).

Hem començat com el Madrid, és a dir marcant de penal als primers minuts. El gol l’ha fet el Javi però la meitat del mèrit és de l’Alejandro que havia lluitat per una pilota impossible, fins a forçar el penal del defensa. La resta del quart no hem fet gran cosa, i això ha fet que el marcador no es mogués.

El segon quart ha seguit igualat, i tampoc no ha canviat el marcador. Si que hi ha hagut ocasions pels dos equips, potser més de nostres, però al darrer minut l’Arri ens ha ficat l’ai al cor quan en enviat un xut creuat arran del pal. Això ens ha fet reviure els fantasmes del partit d’anada, i si hi afegim el record del desastre en el tercer quart de la setmana passada, al descans no estàvem precisament tranquils.

Però avui ha estat a l’inrevés, i el tercer quart és el que ens ha servit per agafar l’avantatge decisiu al marcador. El segon gol ha arribat en una jugada confusa que ha deixat el Villa sol davant del porter, i ja sabem que allà no perdona. El tercer també ha estat obra del Villa, que segueix imparable. Bona jugada personal driblant un contrari i tocant suaument amb l’esquerra per sobre el porter. El gol número 100 segons els números oficials. Encara hi ha hagut alguna altra ocasió per ampliar l’avantatge, com una falta que el Trias ha enviat al travesser.

I al darrer quart hem arrodonit el marcador en una altra jugada d’atac embolicada amb xut final del Javi que s’ha colat després de tocar ... en l’omnipresent Arri. La revenja estava servida. Aquí si que hem vist el partit sentenciat, però hem seguit animant a veure si feien un darrer esforç  i arribaven esgotats al partit contra els pares. I de fet no podem dir que no s’hagin esforçat, però finalment no hem aconseguit la maneta.

Seguim amb una segona volta gairebé perfecta. Dissabte vinent es preveu un desplaçament molt complicat a Badalona, però si juguem com sabem tot és possible. A l’anada ens van guanyar al darrer minut. A veure si aquest cop és a l’inrevés.

I aquí s’ha acabat el partit... però no la jornada. Avui hi havia sessió contínua. La majoria ens hem retrobat al cap d’una estona a Santa Eulàlia de Ronçana, i una minoria de pares fins i tot ens hem vestit de curt per demostrar (aquesta vegada si) que la veterania és un grau. Bé, s’ha de dir que aquesta veterania ha comptat amb la col·laboració inestimable del Pol (entrenador). Serà qüestió d’incloure’l al club dels veterans.

El partit presentava un interessant duel d'Aparicios a les porteries. Tots dos ho han fet bé, però finalment el fill és qui ha hagut de recollir més pilotes de la xarxa. I això que els nens tenien avantatge perquè ha estat un autèntic partit de pati de col·legi: vint contra vint, gent de totes les edats, patinets pel mig, samarretes fora, trampes descarades per part dels nens... Sempre hem anat per davant els pares, però cap al final semblava que érem nosaltres qui dúiem dos partits a les cames i se’ns han acostat perillosament, sobretot quan el Víctor Trias ha decidit canviar de bàndol. La veritat és que per uns moments el camp semblava envaït de nens sense samarreta que posaven setge a la nostra porteria, però per sort el Pol (entrenador) seguia sencer i hem fet algun golet més que ha posat les coses a lloc. No cal dir que hem respirat alleujats quan el Balsells pare ens ha avisat que la calçotada estava llesta i hem enviat hàbilment la pilota als núvols per declarar el partit finalitzat. Veterania.

I no cal dir que llavors ha vingut el millor de la jornada: una cervesa ben fresca i uns calçots suculents i abundantíssims. Alguns pares hem intentant obstinadament acabar-nos-els tots, però al final hem hagut de desistir quan érem prop de l’objectiu. El que si que hem batut és el rècord mundial d’alçada en torres d’envasos de gelats, amb el petit dels Royan com a arquitecte principal.

En fi, una bona ocasió per estrènyer lligams amb l’altre “equipo” de la Salle, amb qui l’any que ve probablement compartirem grada. Felicitats a la família Basso per l’organització perfecta, i a veure quan ho repetim.

Un contra un: Javi vs Javi

Javi: Sinònim de gol

Porta el futbol a la sang, i amb ell al camp pot arribar en qualsevol moment el gol. N'ha fet molts per un centrecampista, i en duria més si no fos per la inoportuna lesió i perquè en el camp és tant generós com a la vida. Un altre amb la seva qualitat seria més “chupón”. I estaria jugant al Barça... o al Valladolid! Però esperem que segueixi amb nosaltres molt de temps, passant-s’ho bé i fent-nos-ho passar bé als altres.
No sabem si el cavall li va deixar cicatrius, però no ho comprovarem, no sigui que ens surti un pollet. I per cert, no us estranyeu si qualsevol dia el veieu aparèixer amb un Ferrari. Serà que li ha demanat de regal al seu pare mentre llegia el diari.

 La Setmana vinent: Max 

Un tercer quart infernal

Tecnofutbol  8  -  3  La Salle

Avui hem sortit ben escaldats, i no només pel sol de justícia que queia per Horta! I és que hem tingut davant un gran equip, probablement el millor amb qui ens hem enfrontat. Ben organitzats com equip, i amb tres cracks que marcaven la diferència a nivell individual: la tècnica de la Berta, la velocitat del numero 7 i, sobretot, l’imparable número 8.

És impossible guanyar un equip així? De cap manera, i sinó que li preguntin al Sporting, però s’ha de donar una combinació de lluita, estratègia, sort i, sobretot, tenir zero errors. I la veritat és que ho hem aconseguit durant tot el partit excepte deu minuts: els que ha aprofitat el Tecnofutbol per clavar-nos els cinc gols que han marcat la diferència final.

I això que la cosa ha començat bé, quan un Sergi en ratxa ha enviat a la xarxa una vaselina marca de la casa. Però el Tecnofutbol ha seguit jugant bé fins que en una gran jugada individual per la banda el número 7 ha enviat un xut imparable a la xarxa. Poc després han arribat altre cop a porta però un paradón del Xavi ha evitat el gol. Així acabava el primer assalt, i el miracle seguia sent possible.

Al segon quart s’ha repetit la història. Nova vaselina a la xarxa, aquest cop en un toc mestre del Pol, i després a aguantar la pressió del Tecnofutbol. El Marcos havia ordenat el pla “B”, és a dir la nova defensa en dues línies de 3. La veritat és que ha funcionat a la perfecció, a excepció d’algun ensurt quan el número 8 es colava entre línies, però per ser la primera vegada que la utilitzàvem es pot considerar un èxit, almenys en defensa. I així hem estat a punt d’arribar al descans amb avantatge, però en el darrer segon ens han empatat en un xut llunyà aturable. Una llàstima.

Però al tercer quart el número 8 s’ha col·locat en la posició que ha demostrat ser més mortífera: de central! Una vegada més s’ha demostrat que el millor atac és una bona defensa perquè des d’allà ha tallat tots els nostres intents atacants, ha organitzat les contres, i fins i tot s’ha sumat a l’atac i ha marcat. I això que els primers minuts hem seguit aguantant bé, però han obert la llauna en un altre xut llunyà on el Xavi hauria pogut fer més. A partir d’aquí ens hem ensorrat com un castell de cartes i ens han caigut quatre gols més, fruit en part de la nostra “pájara”, però també del bon joc local.

Aquest cop la remuntada hauria estat un miracle, però no es pot dir que no ho hàgim intentat. Al darrer quart hem tret l’orgull i hem començat reduint distàncies en una bona jugada personal del Sergi acabada en un xut que el porter només ha pogut rebutjar, i el Villa ha fet el seu golet. Per un moment hem vist un raig d’esperança. El Marcos ha preguntat “¿Cómo vamos, 7-3?” i ha muntat una disposició més ofensiva. I la veritat és que la resta del quart no hem estat inferiors, però tampoc tant superiors com per fer quatre gols. Al contrari, en un contraatac molt ben portat són ells qui han marcat el gol que tancava el marcador.

En fi, derrota abultada, però amb millors sensacions que en altres ocasions. Estem jugant bé i el resultat d’avui entrava dins de les possibilitats. A refer-nos i a fer-li pagar els plats trencats al Barcino!