Empatx de gols i calçots

La Salle  4  -  0  Barcino

Tal com demanàvem la setmana passada, els nois s’han conjurat per fer-li pagar al Barcino els plats trencats de la derrota amb el Tecnofútbol. No és que hagi estat un partit brillant, i la veritat és que ha costat més del que sembla indicar el marcador, però ningú no pot dir que la victòria final hagi estat injusta.

Veníem amb certa prevenció contra el seu capità, el famós Arri que ens va amargar el partit d’anada, però avui l’hem sabut controlar gràcies a la intensitat defensiva, amb un Trias destacable, i un Xavi molt segur que ha aconseguit novament mantenir la porteria a zero (almenys en el primer partit, perquè en el segon els pares n’hi hem fet uns quants).

Hem començat com el Madrid, és a dir marcant de penal als primers minuts. El gol l’ha fet el Javi però la meitat del mèrit és de l’Alejandro que havia lluitat per una pilota impossible, fins a forçar el penal del defensa. La resta del quart no hem fet gran cosa, i això ha fet que el marcador no es mogués.

El segon quart ha seguit igualat, i tampoc no ha canviat el marcador. Si que hi ha hagut ocasions pels dos equips, potser més de nostres, però al darrer minut l’Arri ens ha ficat l’ai al cor quan en enviat un xut creuat arran del pal. Això ens ha fet reviure els fantasmes del partit d’anada, i si hi afegim el record del desastre en el tercer quart de la setmana passada, al descans no estàvem precisament tranquils.

Però avui ha estat a l’inrevés, i el tercer quart és el que ens ha servit per agafar l’avantatge decisiu al marcador. El segon gol ha arribat en una jugada confusa que ha deixat el Villa sol davant del porter, i ja sabem que allà no perdona. El tercer també ha estat obra del Villa, que segueix imparable. Bona jugada personal driblant un contrari i tocant suaument amb l’esquerra per sobre el porter. El gol número 100 segons els números oficials. Encara hi ha hagut alguna altra ocasió per ampliar l’avantatge, com una falta que el Trias ha enviat al travesser.

I al darrer quart hem arrodonit el marcador en una altra jugada d’atac embolicada amb xut final del Javi que s’ha colat després de tocar ... en l’omnipresent Arri. La revenja estava servida. Aquí si que hem vist el partit sentenciat, però hem seguit animant a veure si feien un darrer esforç  i arribaven esgotats al partit contra els pares. I de fet no podem dir que no s’hagin esforçat, però finalment no hem aconseguit la maneta.

Seguim amb una segona volta gairebé perfecta. Dissabte vinent es preveu un desplaçament molt complicat a Badalona, però si juguem com sabem tot és possible. A l’anada ens van guanyar al darrer minut. A veure si aquest cop és a l’inrevés.

I aquí s’ha acabat el partit... però no la jornada. Avui hi havia sessió contínua. La majoria ens hem retrobat al cap d’una estona a Santa Eulàlia de Ronçana, i una minoria de pares fins i tot ens hem vestit de curt per demostrar (aquesta vegada si) que la veterania és un grau. Bé, s’ha de dir que aquesta veterania ha comptat amb la col·laboració inestimable del Pol (entrenador). Serà qüestió d’incloure’l al club dels veterans.

El partit presentava un interessant duel d'Aparicios a les porteries. Tots dos ho han fet bé, però finalment el fill és qui ha hagut de recollir més pilotes de la xarxa. I això que els nens tenien avantatge perquè ha estat un autèntic partit de pati de col·legi: vint contra vint, gent de totes les edats, patinets pel mig, samarretes fora, trampes descarades per part dels nens... Sempre hem anat per davant els pares, però cap al final semblava que érem nosaltres qui dúiem dos partits a les cames i se’ns han acostat perillosament, sobretot quan el Víctor Trias ha decidit canviar de bàndol. La veritat és que per uns moments el camp semblava envaït de nens sense samarreta que posaven setge a la nostra porteria, però per sort el Pol (entrenador) seguia sencer i hem fet algun golet més que ha posat les coses a lloc. No cal dir que hem respirat alleujats quan el Balsells pare ens ha avisat que la calçotada estava llesta i hem enviat hàbilment la pilota als núvols per declarar el partit finalitzat. Veterania.

I no cal dir que llavors ha vingut el millor de la jornada: una cervesa ben fresca i uns calçots suculents i abundantíssims. Alguns pares hem intentant obstinadament acabar-nos-els tots, però al final hem hagut de desistir quan érem prop de l’objectiu. El que si que hem batut és el rècord mundial d’alçada en torres d’envasos de gelats, amb el petit dels Royan com a arquitecte principal.

En fi, una bona ocasió per estrènyer lligams amb l’altre “equipo” de la Salle, amb qui l’any que ve probablement compartirem grada. Felicitats a la família Basso per l’organització perfecta, i a veure quan ho repetim.